Emplaçat en un entorn natural de característiques geològiques singulars, el monestir de Montserrat és, des de l’Edat Mitja, un dels centres de pelegrinatge més importants del cristianisme a Europa occidental. A principis del s. XIX, la destrucció del monestir durant la guerra napoleònica (1810-11) i posteriorment amb la Llei de les desamortitzacions dels béns eclesiàstics (1835), el monestir va quedar abandonat. Però a mitjans d’aquell mateix segle, la comunitat es va reagrupar i va començar un procés de recuperació i reconstrucció dels edificis existents. En el conjunt monàstic, durant els segles XIX i XX s’aprecien diversos criteris d’intervenció en el patrimoni, des dels estils historicistes (neoromànic i neogòtic), passant per replantejaments urbans, fins a l’última restauració de la basílica, que es basa en l’estudi de l’edifici com a document històric i s’aplica un mètode científic de treball.

(Article publicat amb autorització de Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Barcelona i de l’autor).