resum
El formigó armat es va convertir en el material més emprat en la restauració d’edificis històrics a l’Europa del segle XX. Els seus principals usos en aquest àmbit van sorgir a França i Itàlia, al principi de segle. A partir dels anys cinquanta es va generalitzar aquesta tècnica de restauració a la resta d’Europa i després dels anys setanta, a Amèrica i Àsia. La confiança excessiva en el formigó, l’absència d’una teoria específica sobre el seu ús, i la manca d’estudi previ van provocar uns efectes negatius sobre els edificis en què es va actuar. A continuació s’analitzen les raons de com i per què el formigó armat esdevé tan important en la restauració patrimonial en aquest període, així com els seus efectes negatius sobre els edificis, ja que, desafortunadament, la durabilitat d’aquestes intervencions no va ser l’esperada, iniciant-se partir de la dècada dels vuitanta un ràpid procés de deteriorament en les obres intervingudes amb formigó armat.
Sobre la durabilitat del formigó varen destacar tres tipus de patologies: la incompatibilitat fisicoquímica i la mecànica. Els danys fisicoquímics varen estar representats per: porositat, erosió entre materials pel gel-desgel, condensació a causa de la barrera de vapor que el formigó va causar, oxidació del ferro, carbonatació del formigó, sals solubles pel ciment pòrtland, atac dels materials tradicionals per la presència de sulfats i silicats, i reacció àrid-àlcalis. Les incompatibilitats mecàniques varen ser: fissures, esquerdes i retraccions per la diferència de rigidesa.